El cementiri de Sant Boi de Llobregat guarda una de les tragèdies menys conegudes de la Guerra Civil. Sota la terra hi reposen les restes de gairebé 3.000 persones que van morir als centres psiquiàtrics de la ciutat entre 1936 i 1939, enterrades en fosses comunes que durant dècades han passat pràcticament desapercebudes. Ara, famílies i institucions treballen per recuperar la memòria d'aquelles víctimes i posar nom a qui fins ara només era una xifra.
Les magnituds de la mortalitat resulten difícils d'assimilar. Durant aquells tres anys de conflicte va morir una mitjana de deu interns cada dia als psiquiàtrics de Sant Boi, la immensa majoria dels quals van acabar sepultats a les fosses comunes del cementiri municipal. Els registres del propi cementiri documenten més de 3.200 enterraments, gairebé tots d'interns que vivien en condicions extremes dins d'aquells centres.
Un d'aquests noms és el d'en Josep, besavi d'en Francesc, un dels quasi 3.000 morts als centres psiquiàtrics de la ciutat. El seu descendent vol saber exactament què li va passar i forma part de les famílies que intenten reconstruir aquelles històries. La feina passa per saber quins familiars havien visitat els interns, confirmar els problemes que podien tenir i, sobretot, recuperar els expedients per entendre com van arribar fins allà i com van morir.
Una part del drama és que no tots els que van ser tancats en aquells centres patien cap trastorn. Hi havia persones, sovint dones, que eren internades simplement perquè molestaven, segons que es va explicar durant l'acte de memòria. Aquelles persones van patir un doble estigma, el del trastorn mental i el de les conseqüències de la guerra, fins al punt que en molts casos ni les pròpies famílies sabien com havien anat a parar a Sant Boi, una ciutat que aleshores tenia uns 10.000 habitants.
Les causes de tantes morts apunten directament a la desassistència. La desnutrició va ser un factor central, en un context de manca d'atenció que va deixar els interns en una situació límit. Una de les persones implicades en la recuperació de la memòria ho va resumir amb una comparació dura, afirmant que aquelles persones van morir de les mateixes causes que als camps de concentració, amb l'única diferència que no s'hi va aplicar violència directa.
L'homenatge celebrat a Sant Boi ha servit també per recordar que la tragèdia no es va limitar a aquesta ciutat, sinó que es va estendre a institucions psiquiàtriques d'arreu de Catalunya. Per això els familiars volen ampliar la recerca històrica a altres centres, com els de Salt o Barcelona, convençuts que sota altres cementiris hi ha històries igual de silenciades esperant ser recuperades.
Per a moltes famílies, el reconeixement arriba acompanyat d'un gest tan senzill com necessari. Molts havien imaginat durant anys que hi havia d'haver algun lloc concret on poder deixar flors, i ara per fi en tenen un. Els descendents agraeixen el suport de les institucions en aquesta tasca de memòria, que combina la recerca documental amb la voluntat de retornar la dignitat a unes víctimes que durant massa temps havien quedat fora del relat de la guerra.